Un primer petó. S'obre el cel. Tot un univers de sensacions recorre el teu cos. Dubtes. Continuar. O separar els llavis d'aquells que semblen enganxats per art de màgia. Uns segons. I us mireu als ulls. Quina preciositat. No havies mai reparat en aquelles perles que dibuixen un oceà mig blau, mig verd, segons la llum que s'hi reflexa. Voldries parar el món en aquell precís instant. Un desig, però, que es trenca perquè els seus llavis i els teus esdevenen novament un de sol. És maduixa o potser gelat de gerds. O una barreja. Sigui com sigui, és un postre deliciós que t'agradaria poder gaudir tota l'eternitat. Allò semblava justificar tota una vida.
Pareu uns segons. Dos somriues es troben en plena harmonia, capritxosament dissenyats. Ella s'atansa una miqueta més i s'encongeix. Quedant el seu cap sota el teu braç esquerre, a l'altura del teu pit. L'acaricies suaument des de la galta fins arribar a penetrar la frondositat dels seus cabells. Amb especial delicadesa i cura. Com qui vetlla perquè tot surti perfectament. Tu improvitzes i ella et segueix:
- M'agrades. M'agrades molt.
- Quant és molt?
- Molt. Molt és molt.
- No em serveix...
- M'agrades molt. Molt més que tu.
- I com ho saps això?
- Ho sé. Senzillament ho sé.
- Tampoc em serveix...
- Doncs em rendeixo.
- Això sí que no... Ja no et crec.
- I com puc fer perquè em creguis?
- M'ho hauràs de demostrar. No nomès amb paraules sinó amb fets dia rere dia.
En aquell precís moment sembla que el silenci volgui apoderar-se de la conversa.
Aleshores tu, agafant-la pel coll amb fermesa però elegància, la beses amb una passió ben bé desconeguda. Com si t'anés la vida en aquell petó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario