Potser aquell matí seria diferent. S'ensumava alguna cosa en el ambient difícil de descriure. D'explicar. D'entendre. Ja feia una calor de justícia vora del centre de la ciutat. Com si l'estiu s'hagués precipitat abans d'hora. Qui sabia si era allò que en deien els experts del canvi climàtic o simplement que acostumàvem a no recordar la temperatura d'anys anteriors.
En sortir del portal de casa seva va avançar uns metres fins a girar la primera cap a l'esquerra. Allà hi era. Com si l'hagués estat esperant per art de màgia. Cada dia el mateix ritual. La mateixa manera de caminar, el cabell mig despentinat que dibuixava un ordre caòtic i una mirada profunda i enigmàtica que convidava a entrar en un terreny desconegut. Com quan de petit et diuen que no facis quelcom i tu ho acabes fent.
Malgrat les aparents senyals del destí o qualsevol cosa que semblés que era, no s'atrevia a donar cap passa endavant. Pensava que es podria perdre part de l'encant i del misteri que respirava tota aquella història. La seva. La d'ells. Potser no calia saber qui era realment per coneixe'l de veritat. L'havia anat observant dia rere dia després dels primers trencs de l'alba. Quan les persones solen ser molt transparents ja que encara romanen perdudes al món dels somnis. Com si no volguéssin despertar d'aquella puresa que envolten els llençols. Sabia com caminava i es movia, com mirava, com feia que sí amb el cap en senyal d'aprovació mentre acompanyava els seus timpans amb música. I per sobre de tot, aquella mirada.
Una mirada que representava el primer i últim pensament del dia. La raó per fer cas a l'alarma i desitjar sortir al carrer amb un somriure d'orella a orella. Com qui es sent feliç i únic en el món. I allà, al girar a l'esquerra, es trobaven tots dos. Així imaginava que seria per sempre.
Per aquelles històries que mai saps com ni quan comencen però que potser un dia acaben donant fruits tan bells i meravellosos que són la font de la teva felicitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario