Pensaments

Sona el despertador. És el primer cop. Qualsevol excusa és bona per posar-hi cinc minutets més. Estar-se una estona més al llit. El cap ja comença a donar-hi voltes. Penses en allò què vols fer durant el dia que s’està apropant sense poder tornar enrere . Què t’agradaria fer o què hauries de fer. Si havia decidit posar l’alarma a les 8, encara podia gosar d’allargar el meu romanç amb els llençols bastant més. Al cap i a la fi, no tenia cap obligació real de matinar per matinar. Ja vindria el cap de setmana. Ja eren les 10. D’aquí no podia passar.

T’aixeques definitivament després d’algun dubte final, posant fi a la monotonia que desprèn l’alarma del mòbil. Millor parar-la quan inicia la seva melodia perquè en cas contrari sembla un martell que colpeja els timpans amb escassa finor. Ja és un nou dia. Però què significava realment això? Dutxa. No una qualsevol. Si no és amb aigua calenta no té sentit. Em passaria hores sota el ruixat. Afortunadament ja no em deixo la tovallola com quan era més xiquet. Suc de dues mandarines amb una llimona. Un entrepà o sandvitx de fuet. Dos croissants dels de bossa escalfats al mínim. Si abans se’ls hi posa algun trosset de xocolata per dins, el resultat és sublim. Molt deliciós tastar de bon matí la xocolata desfeta. I més a l'hivern. Que fa fred. Rentar-se les dents i fer-se el llit. No necessàriament en aquest ordre.

Hora de pensar. Què fas? Potser s’ha de comprar alguna cosa. Tinc una idea. Podria escriure al blog d’això o de... Sí, sí. Quan em posi segur que escriuré alguna cosa d’aquestes. Té bona pinta. Espero que després no se’m vagi del cap. Testos de la DGT. Ja era hora que et posessis a fer-ne. Tens una edat com per tenir el carnet. Deixes tot el que no t’agrada pel final. Ofertes laborals. Presentes candidatures. No és el somni de la teva vida. Però d’alguna cosa s’ha de treballar. Setmanes sense rebre respostes. Ni notícies ni feedback. Res de res. Alguna cosa falla. En el món, al país, al mercat laboral, en un mateix... Et pots deprimir. Sentir-te inútil. I acabes enyorant els temps d’universitari. La llibertat. Saber que tenies una coartada socialment acceptable. “Sóc estudiant”.” Clar, estudia, estudia...” Ja m’ho deien. Ja ho sabia. Per això vaig intentar accedir a Periodisme. Però no vaig arribar-hi. Em vaig quedar a poques notes a l’examen. Pots dir que a les portes o a la finestra del davant dels qui sí van tenir la sort d’entrar. Jo no ho vaig merèixer. I passat el temps, com si un volgués madurar interiorment, pensa que res passa per casualitat. Que el destí no volia allò per mi i que alguna cosa s’estava cuinant, diferent dels meus plans. A alguna cosa t’has d’agafar.

Penses, li dónes voltes. Al final t’acabaries consumint en el teu propi cervell. Tens el futbol, uns entrenaments que preparar. Els partits. Uns nens als qui transmetre tota la passió i amor per un esport tan i tan bonic. Amb bones intencions, modals i educació. Però fins i tot, hi ha dies en que tornes a casa i et planteges tot. Si tu ets el problema. Les teves circumstàncies o si només els xiquets han tingut un dia massa poc afortunat. “Són nens...” En canvi altres dies, que són el 90%, són el bàlsam. L’ oasis com el que viu Catalunya quan governa CIU. El mirall on t’agrada mirar-te. El paradís on no arriben ni les pors ni els problemes. On els nervis es deixen de costat. Ets tu i són ells. Pura, perfecta harmonia. Agafes el metro de tornada amb un somriure, feliç. La gent amb rostres amargats procedents de la feina o de les seves pròpies misèries et miren mig desconsolats. Després amb un alè de fredor. Sense esperança. Però tu aleshores has aparcat les teves misèries. Vols estar tranquil. Que ningú et robi el moment d’eufòria.

I s’atansa l’hora d’anar a somiar. De retrobar-se amb el coixí. Sembla que no era mala idea escriure sobre les sensacions que m’ocupaven en alguns moments en dies com avui. En dies així en que un desitja trobar la seva primera feina de veritat. En que valora el temps d’estudiant i un és conscient que tot a la vida costa. Que un s’ha de moure i no esperar que del cel caigui allò que més convé o que t’encantaria. Que malgrat les dificultats i la remor pessimista que representa tota una autèntica crisi de confiança general, sortirem endavant. Sortiré endavant. Que passats els mesos quan torni a fer alguna petita reflexió interior recordaré aquests paràgrafs. Aquests instants. Ja han passat. Mirar endavant. L’horitzó no sembla massa clar, però una cosa és segura: el futur vindrà. I l’esperança és la última cosa que es perd. Els inicis sempre són complicats i ningú va dir que seria fàcil. Costa adaptar-se als canvis. Com si de sobte et trobessis a la vora d’un penya-segat, avaluant el seu perfil i sentint que estàs a punt de la caiguda lliure. En comptes de veure que en aquest penya-segat hi pots construir un nou pont. Un nou camí que enllaci amb un altre penya-segat, a l’altra punta.

Perquè amb un pont, creuar el futur serà més senzill.