Breu relat d'en Mateu

Cada dia d'estiu, quan el vespre apareixia fent la guitza a l'horitzó, en Miquel s'apropava a la cabana del seu avi Mateu. Al Miquel li agradava sentir les històries del seu avi en una mena de ritual que sempre s'acompanyava d'una foguera i una mica de fruita. Aquell dia semblava que menjarien algunes prunes. Se'n recordava perfectament del primer dia que va tastar-les; abans de res les menyspreava com el minyó que diu que no a tot allò que resulta nou al paladar. Però les prunes el van conquistar tan com els relats del seu avi Mateu. Potser era l'atmosfera, l'aire pur que es respirava en aquella tranquil·la vall dels Pirineus, on les gallines despertaven a trenc d'alba i on l'espectacle de les estrelles i la seva reina, la Lluna, il·luminava les ànimes abans d'anar a dormir. L'avi havia començat ja quan en Miquel encara estava embadalit contemplant el paisatge que l'envoltava:

...el protagonista de veritat era l'univers que s'havia creat entre tots dos a mesura que es coneixien més i compartien més moments junts; un únivers únic que respirava al marge de les seves vides, realitat i circumstàncies. Era com un món que s'havia començat a gestar el primer dia que s'havien trobat per casualitat, quan van creuar les seves mirades com per accident, ella filla de pagesos, ell de senyors, i que volia ser soldat, com manava l'honor de la pàtria aleshores. Un món on van anar germinant aquelles llavors que ells, inconscientment, van anar plantant sense saber com i per què; llavors que passat el temps acabarien donant els seus fruits entre tots dos...


En Miquel ja no escoltava massa atent, com li succeïa sempre que viatjava amb la imaginació: ja estava com un espectador entre la preciosa pagesa i el valent soldat. En Mateu continuava a la seva i no s'adonava que el seu nét s'estava bayant al fons dels seus propis pensaments, a molta profunditat. Per això especialment li encantava anar a escoltar-lo; cada dia era com una aventura nova en la que pràcticament sempre acabava veient-se a ell mateix com a protagonista de la seva vida futura. Així que aquell dia, quan l'avi ja semblava que havia acabat ell es trobava en una altra època, a cavall entre l'Edat Mitjana el Renaixement, declarant el seu amor a la seva estimada d'una condició social inferior. Ella li va dir que estava boig però que l'estimava. "No podrem estar mai junts, no ens deixaran..." li repetia ella. Aleshores ell la va agafar per la cintura amb les mans segures i la va besar el front. Ella va somriure com ensimismada i el següent petó ja va ser als llavis, tan llarg i intens que podrien haver estat perfectament tota l'eternitat desfets per l'encant i l'enamorament.


En aquell precís instant en Miquel va dir al seu avi que havia de tornar a casa a parar taula i ajudar la seva mare amb el sopar. L'avi Mateu, amb tot de tendresa i felicitat als ulls va veure el seu nét marxar amb una alegria prou madura com aquelles prunes que ja eren història. Va ser quan va pensar en el seu fill i en com d'orgullós estaria d'en Miquel, de qui l'avi sempre deia que era el pur reflex del seu pare. En Miquel no l'havia pogut conéixer i en els seus 14 anys que li contemplaven estava convençut que ja seria capaç d'estimar com el seu pare havia fet amb la seva mare. I que ell intentaria estar sempre al costat de la seva estimada i no rendir-se mai per tractar de mantenir encesa aquella flama que en deien amor.