(...)Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adornar-me'n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l'entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure'm com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M'enamorava de mi. Tenia la sang, i vaig escoltar la vida de la sang, de vegades adormida vermella avall per la seda de la cuixa. Em vaig posar les mans al clatell i vaig tirar tot el pes dels cabells enlaire. La meva pell era tendra i els colzes eren tendres i el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d'olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l'enamorat.
(...)
A l'últim em vaig quedar sola amb el guixaire, xopa de cap a peus, i quan va fer aquell llampec tan espantós vaig veure que ens miràvem, que ens havíem estat mirant molta estona dintre de la foscor. Va venir el tro i semblava que el món s'enfonsés. Aleshores ell em va acostar la cara i em va dir baixet que m'estimava molt. (...)
[El carrer de les Camèlies; Mercè Rodoreda]
No hay comentarios:
Publicar un comentario