Els somnis

Quan m'aixeco el meu somriure és ingenu, tímid i encara adormit. Quan m'estiro al llit, desitjant dormir perquè la hora vital ha arribat, el somriure esdevé pur, sincer i reflexiu. Miri on miri, en cadascú dels racons, trobo motius per continuar vivint el que sembla un somni. Aleshores inesperadament em desperto i intento recordar ràpidament totes les imatges que acabo d'experimentar. Són com aquelles memòries dels estius passats, tan llunyanes i al mateix temps tan nítides i vívides. Les sento molt properes però tot i així resulten vagues, poc concises i no esclareixen res. Un conjunt irracional de reaccions; emocions barrejades que t'aixequen sense demanar permís i agiten els teus batecs de forma ferèsteca. Tractes de pensar en el seu significat; no obstant desisteixes inmediàtament; continues dormint. No saps com però el teu cap s'ha tornat a separar de la resta del cos i segueix el seu propi camí per separat. Fins al matí següent no es tornaran a retrobar, en mig d'un nou món d'il·lusions. Fins la salutació de l'alba, procedent de l'horitzó i que fa olor a marinada, tot semblarà haver-se detingut per unes hores. Unes hores, que depèn de com, poden resultar segons o la mateix eternitat.

I així semblaven succeir-se les jornades, com qui no vol la cosa. Era una sensació estranya i poc familiar però podia ensumar perfectament l'esperança que episodis com aquells somnis irradiaven pels quatre costats. Uns somnis i la vida que continuen donant les seves passes a ritmes a vegades diferent, a vegades semblants, ballant una mateixa melodia, capritx del destí.