De Catalunya i la Nació

Recupero del baúl de los recuerdos una redacción escrita un mes antes del Sant Jordi de 2006. Recuerdo que la presenté a los Jocs Florals y aunque como era lógico no gané premio alguno con ella me ha hecho relativamente gracia recordar, dada la coyuntura actual, su contenido. Algunas cosas parece que poco cambian en cuatro años... He conservado en el título de la entrada el original.

"Encara que sembli el contrari no és tan difícil trobar un país on passats els segles es mantingui la mateixa qüestió o problema: la identitat. Aquest és el cas d`Espanya. Què som: una nació o una nació de nacions?

Partint de la base que Catalunya forma part del territori espanyol i que les demandes independentistes representen una part important, però no per prendre-la en consideració seriosament, crec que cal analitzar si Catalunya es pot considerar una nació.

No és tasca fàcil definir que és o què pot ser una nació , però es evident que Catalunya presenta unes particularitats que poden fer inclinar la balança cap a un costat o altre. Tanmateix l’essència de tot no radica en l’afirmació o negació sinó en la seva transcendència a nivell polític, social, i cultural.

Ens trobem amb una llengua pròpia , el català , així com una cultura de segles ençà, unes tradicions o un folklore diferenciadors. I des d’un punt de vista polític o històric som hereus de les relacions basades en el diàleg, la negociació i la contraprestació. Per tant , aquí, des de l’edat Mitjana anunciàvem un pactisme que derivà en les arrels de la democràcia actual en el constitucionalisme. Això és precisament el que s’ha desenvolupat durant la redacció i aprovació de l’Estatut. Però siguem realistes .Aquest nou text que pretén legislar la nostra terra no és important pel contingut de nacionalisme que hi contingui sinó per altres aspectes clau com el finançament i l’augment de competències. Amb Zapatero de President de Govern s’ha presentat l’oportunitat de “créixer” com a entitat del que considero territori plural espanyol. I per aquest motiu s’ha d’aprofitar.

Retornant a la idea de si som nació o no, el que és evident és que tenim unes essencialitats suficients com les comentades anteriorment que fan de Catalunya un espai de convivència “especial”. Però això no ha de dependre de la denominació que hom vulgui atorgar. S’ha parlat de realitat nacional, comunitat nacional, etc. No obstant, tot amaga el concepte de “nació”, que és el que ens podem considerar. El que succeeix és que amb l’objectiu que a Madrid no “s’escalfin” s’amaga la puresa amb sinònims que no fan tan mal a algunes orelles. Orelles d’aquells que mai acceptaran la pluralitat de l’Estat espanyol.

No sóc nacionalista català ni espanyol, ni crec en els nacionalismes com a font generadora de processos polítics de debò. El que sí que considero és Espanya com un potencial Estat Federal . Sóc espanyol i català nascut a Barcelona, fill de mare andalusa i pare castellà. No importa d’on venim i com hem estat sinó cap a on anem, i fins a quin punt volem comprendre que som un estat amb molta riquesa que s’ha d’aprofitar. En cas contrari, molt al meu pesar, hauré d’afirmar que mai sortirem de les cavernes, l’obscurantisme i l’immobilisme, els quals no permeten fer progressar un país ni la societat."

Firmé entonces con mi pseudónimo JUGÓN.

Ojalá que esta vez sí, cuando pasen de nuevo cuatro años, podamos ver que Catalunya es respetada como merece dentro de España o en caso contrario, imagino que las fuerzas extremas cuyos polos opuestos se retroalimentan habrán generado el inevitable divorcio entre ambas. Apuesto por el matrimonio, pero siempre que sea consentido y respetuoso para con ambas partes sin ningún tipo de imposición contra la voluntad de las mismas. Amén.