La nit és freda. I plou. No tinc cap paraigua a la vora. Però no em mullo. Aquesta nit, no. L'aigua rellisca abans de fregar contra la meva pell. Baixo on sempre recolzant-me primer sobre el peu dret. I avanço en la direcció que tants i tants dies havia recorregut. Només em queda creuar el pas de vianants i ja tinc l'entrada a tocar de mans. Puc respirar el seu aire. Tornar a sentir allò que estava acostumat. Com si res hagués canviat. La meva ànima batega com mai i el cor sembla tornar a navegar amb sentit. Com feia abans. Entro i tot és com era. Els mateixos arbres i els mateixos bancs. La vegetació no ha canviat. Fins i tot reconeixo les mateixes pedres amb les que em vaig entrebancar els primers cops que passejava per aquells racons amagats de la ciutat. Semblava que em saludaven fins i tot. I que m'havien trobat a faltar.
Enyorava tot allò. El cel. El terra. El so dels ocells que tan alegrement però amb estil i suaument feien moure les ales. Eren com nens petits darrere una pilota de futbol. En qualsevol parc d'una tarda de diumenge. I allà em trobava, de nou. Com si fos el primer dia amb la vista posada a l'horitzó i t'estigués parlant. Buscava alguna d'aquelles abelles enormes que sempre em feien la guitza però no trobava cap. O elles no em trobaven a mi. Em sentia feliç, trist i nostàlgic al mateix temps. Allà havia crescut més ràpid que en tota la meva vida d'abans i havia aconseguit viatjar molt lluny sense necessitat de donar la volta al món.
Un lloc on es creuava el passat i el futur que més desitjava. En un present en el qual, arribada la nit, freda i plujosa com avui, somiava en un univers imperfecte amb tu, perquè per a mi això seria perfecte. El món ideal.
No pensis ni et preguntis per què, no miris el que vindrà sinó el que tens. Potser no és com imaginaries en un món ideal però fes que aquest món imperfecte sigui ideal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario